Francesc Xavier Marcé Carol.

Per això ho dic clar: si Barcelona vol ser capital cultural de Catalunya, necessita menys màrqueting i més política cultural.
I amb aquest tàndem, anem en direcció contrària.

Una capital cultural no pot ser només escenari, ha de ser ecosistema.
I ara mateix el tàndem Collboni–Marcé afavoreix l’aparença per sobre de la vida cultural quotidiana.

Barcelona necessita polítiques culturals que redistribueixin oportunitats, reforcin el teixit local i treballin amb el sector, no només amb les empreses que projecten “ciutat creativa”.

Quan en un barri et pinten un mural de mig milió d’euros però el centre cultural s’esfondra i els equipaments bàsics s’eternitzen, ja no calen més dades per entendre la prioritat política.

El resultat? Projectes de gran visibilitat (murals, esdeveniments, marques culturals) que busquen projecció internacional però no resolen les desigualtats culturals dins de la ciutat.

Mentrestant, Marcé combina retòrica progressista (participació, drets culturals, cohesió…) amb una pràctica clarament tecnocràtica i pro-mercat.
És un llenguatge d’esquerres aplicat a polítiques de centre.

Collboni ha centralitzat la cultura a Alcaldia, cosa que concentra poder i debilita la participació i la mirada territorial.
Quan la cultura es governa des del despatx més gran, es perd la ciutat real.

Els convergents? En el món cultural, pràcticament no han existit. La cultura els interessava tan poc que costava distingir si era desídia, ignorància o simple indiferència. Van passar de puntetes… i gràcies.

Fet! Gràcies, Ingrid

En català
Siusplau, siusplau
siusplau, siusplau
Siusplau tho demano Siusplau
Siusplau Siusplau