Dilluns enviarem una queixa formal al diari.

Hahahah [plora per dins]

Últimament detecto una hostilitat de totes bandes que fa por. Òmnium, corpo i gremis abraçat als Tres Grans, aquesta cosa ecosostenible, ressenyes com les d'avui. Cada cop més sols. Cada cop més indenpendents.

És el que estava pensant ara mateix. T'obliguen a estar amatent tot el dia, a estar emprenyat tot el dia, a muntar ciris que no vols muntar perquè el que voldries és poder confiar EN ALGÚ. Però res, tu. Em causa una profunda tristesa i és terriblement cansat.

És que ni això, Anna. Se li va enviar un correu, quan va sortir el llibre, com a tants i tants altres periodistes. No pot argumentar ignorància.

No més que jo, diria.

Ja tornem a ser-hi!
Igual que l'altre dia amb el d'en @miqcab.bsky.social
És un escàndol.

Hòstia.

A mi aquesta senyora em tractava de croqueta, imagini's.

És un honor dels grossos. Gràcies, Lady Susan.

AHÀ!! ERRATA SALVATGE A LA COBERTA! VA GUANYAR EL PULITZER L'ANY 1988!!

El llibre és aquest i serà el segon monument que publicarem l'any que ve. Del primer també en tocarà parlar molt i molt.

Pedoneu aquest fil tan impropi de ser compartit en una xarxa social. De veritat que la sensació que he intentat explicar no l'havia sentida mai, en més de 25 anys d'experiència remenant textos. (Ara ens tocarà deixar-nos les pestanyes perquè en efecte no hi hagi ni una errata en aquests capítols!)

Ni una errata, no hi havia. Ni una correcció. Només respecte i silenci.

Però no. Ni tan sols eren tres veus protagonistes de cap novel·la. Eren tres veus que s'havien alliberat de la ficció per donar testimoni d'una veritat insuportable, un dolor inenarrable davant del qual el corrector i l'editor no podíem sinó quedar en el més respectuós dels silencis.

Estava presenciant tres veus donant testimoni. Les tres veus protagonistes de la novel·la. I el seu testimoni ja no necessitava intermediaris. Ni autora, ni traductora, ni corrector, ni molt menys un editor.

Vaig comprovar que no estigués llegint amb l'opció «cap correcció» activada, però no, no. El corrector havia emmudit. I fins i tot vaig percebre que no llegia la traducció de la traductora. Ni tan sols estava llegint a l'autora.

Tres capítols, només. Tres capítols que em van deixar consternat durant la primera lectura, i que em van deixar consternat també ara. Però ara hi havia una altra cosa. No hi havia soroll. Cap comentari al marge del corrector. Cap paraula en vermell. Cap correcció.

En aquesta fase del procés no ho llegeixo tot, sinó que em miro només el soroll i el seu context. Ja he llegit el text "en brut", i el tornaré a llegir ja maquetat, abans d'anar a impremta. Però hi havia un punt del text que volia llegir-me sencer.